AMPLIAR ARTICLES D'OPINIÓ
Supeditats en la resposta
Estem en un temps en què el sobiranisme català sembla haver agafat força, si més no al Principat, en què sembla que per fi s’ha pogut posar a l’agenda (sobretot de molts que preferien fer la gara-gara al centralisme espanyol) el dret a decidir. Arribats a fer de la rauxa una bandera. Però pot ser que tot sigui només un estirabot més.

Després que els governs espanyols hagin estirat i estirat de la manta dels drets laborals i socials, reduint-la de mida i grossor, els sindicats estatals semblem voler guanyar-se les garrofes, no de diners (que no els en falten), sinó de cara a la seva gent.

I aquí a casa nostra, als Països Catalans, estem pendent de la seva resposta, perquè malgrat ens agradi més o menys, en el fons també serà la nostra. És la nostra trista realitat: mentre esperem treballant en la tercera edició de referèndums (quarta desprès d’Arenys de Munt) i d’altres futures edicions, on l’olla està bullint per donar resposta a una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional envers un estatut, ja de per si mancat d’horitzó, quan es planteja la necessitat d’organitzar una altra mobilització amb el dret a l’autodeterminació en pancarta... Però, per contra, no tenim resposta a les agressions laborals i socials que patim els treballadors i les treballadores del nostre país.

Ha calgut que el govern espanyol qüestionés les pensions per fer moure la burocràtica i estàtica maquinària dels sindicats UGT i CCOO. De res ha servit que hi hagin més d’1.300.000 persones a l’atur (una taxa del 20%) als Països Catalans, que l’Estat espanyol sigui el líder europeu de la contractació temporal, que els drets laborals s’hagin desplomat com el sector de la construcció. No, res d’això ha fet reaccionar aquestes maquinàries. Ara que toquen les pensions, ara reaccionen, i ja tocava.

Ens trobem davant d’un govern espanyol afamat de retallades laborals i socials, que no ha trobat cap tipus de resposta, no té aturador. Caldrà una resposta contundent per canviar aquesta direcció, que només pot portar més desigualtats i precarietat. I aquesta no vindrà per aquells que fins ara n’han estat fidels escuders; però això és el que tenim, potser també el que mereixem.

Cal ésser-ne conscients, de la mateixa manera que plantejar certes abstraccions d’unitat d’acció només ens portarà a l’atzucac de la impotència. No ens ha de ser estrany. Que no s’hi val tot quan la resposta depèn de qui depèn. No perdem la construcció pròpia per no recollir ni les molles.

Està clar que el dia que UGT i CCOO vulguin sortir al carrer (el passat 23 de febrer per a la Comunitat Autònoma de Catalunya i la Comunitat Valenciana) per protestar contra aquesta nova retallada serà també l’única expressió visible als nostres carrers. Assimilada a tota l’onada de mobilitzacions harmonitzades a nivell d’estat.

Però està clar que això no té perquè ser així eternament. Que hi ha alternatives, hi ha espais on no es claudicarà en ser filtrats a les voluntats d’aquestes centrals sindicals. Que el nostre camí no ens el marca ni París ni Madrid. Que només plantejarem unitat quan marquem la direcció del viatge. Mentrestant, farem camí.
11-05-2010
Gerard Rabat, secretari d'Acció Sindical de l'Espai Jove
Opinió

De lluites socials en temps de retallades de drets i d’efervescència nacional
Roger Tugas
Portaveu Nacional

Supeditats en la resposta
Gerard Rabat
Secretari d'Acció Sindical


La Intersindic@l
SUBSCRIU-TE AL
BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA INTERSINDIC@L
Agenda



  ESPAI JOVE de la Intersindical-CSC · Carrer de Villarroel, 45, entresòl · 08011 Barcelona · Tel. 934813660