AMPLIAR ARTICLES D'OPINIÓ
El G-20 ni refunda, ni reforma: apuntala un capitalisme en decadència
La setmana passada es va viure un sainet més al que la política internacional ens té acostumades i acostumats, durant les trobades del G-20 i paral·leles que es van produir a Europea, per tal de cercar una sortida conjunta a la crisi econòmica actual.

Primerament, cal fer unes consideracions incials, i és que no es pot oblidar el factor de teatralitat que suposen aquestes cimeres, amb un eix franco-alemany que planteja una refundació del capitalisme més retòrica que amb bases reals, amb un novell president dels Estats Units que ha de demostrar a la seva ciutadania que, per molt que l'estimin a Europa, ell defensarà exclusivament els interessos del seu país i les seves multinacionals, amb un president del govern espanyol capaç de vestir-se de pallasso per sortir a la foto, etc. En aquestes ocasions, la classe política va a marcar paquet (i perdoneu-me l'expressió masclista) i la poca feina tècnica es porta feta per part d'assessors/es que s'han estat coordinant prèviament per cercar la fórmula més genèrica de dir les coses i, així, que cadascú la pugui interpretar i vendre al seu favor.

Per altra banda, sembla extraordinari que el debat sobre la cimera del G-20 hagi rotat més entorn de la necessitat o no que Zapatero hi fos present (encara que l'Estat espanyol no formi part de l'organisme) que en l'absoluta manca de legitimitat i esperit democràtic de la cimera en si. Per quins set sous són precisament els 20 estats més rics els que tenen el dret de decidir cap on s'ha de dirigir el capitalisme o el sistema socio-econòmic global que sigui? Per què l'Estat espanyol i no Guinea Equatorial? Per què els EUA i no Cuba? El G-20 és una eina més per mantenir el control global dels mateixos que se n'han aprofitat fins ara i això ens ha de servir per facilitar-ne l'anàlisi dels resultats de la trobada.

Així, tots els canvis que en teoria calia introduir al capitalisme (cap dels quals passava, malauradament, pel seu enderrocament) s'han produït i les principals solucions acordades, aquelles que han estat quantificades i datades, responen a lògica econòmica més dura i a l'única manera que tenen els rics per solucionar els problemes: injectant diners. D'aquesta manera, es mobilitzaran 822.000 milions d'euros per salvar una situació que no falla per errors puntuals que es poden tapar amb pedaços en forma de bitllet, sinó que trontolla des de la base per un sistema que ja no s'aguanta i que mesures com aquesta, basades en apuntalar-lo a qualsevol preu, només serviran per retardar (i agreujar) l'esclat final.

Aquesta gran quantitat de diners que s'injectarà anirà repartida en quatre partides diferents, totes elles destinades a reforçar el comerç mundial i el lliurecanvisme, ja sigui mitjançant ajudes condicionades a països pobres (la partida més reduïda, amb diferència, de 75.000 milions d'euros), un nou fons destinat principalment als països més rics (que dobla amb escreix la partida anterior), ajudes directes per al comerç mundial i 375.000 milions d'euros (la major partida) per enfortir el Fons Monetari Internacional, la principal eina per garantir la consolidació del neoliberalisme arreu del món.

Evidentment, totes aquestes grans quantitats de diners, que al cap i a la fi sortiran de la butxaca dels i les contribuents i de la reducció de despesa social, han estat decorades amb alguns paràgrafs destinats a la necessitat d'un major control de les finances internacionals (que es plasma en la conversió del Fòrum d'Estabilitat Financera en un Consell d'Estabilitat Financera, tan buit de continguts concrets com l'anterior, però amb un 33% de les paraules diferents) o la voluntat d'avançar en un creixement sostenible i en la defensa del medi ambient (també sense mesures concretes, ni tan sols encarades a complir els protocols i acords ja tancats i firmats, però totalment oblidats).

Una altra vegada ha quedat clar que l'alternativa no vindrà d'aquelles i aquells que més es beneficien de la desigualtat i la barbàrie actual (per molt Obames que siguin), sinó que cal lluitar a cada empresa, a cada vila i a cada país per construir un altre model que aposti per la justícia social i ecològica, enlloc de l'enriquiment privat i el liberalisme ferotge.
10-04-2009
Roger Tugas, portaveu nacional de l'Espai Jove de la Intersindical-CSC
Opinió

De lluites socials en temps de retallades de drets i d’efervescència nacional
Roger Tugas
Portaveu Nacional

Supeditats en la resposta
Gerard Rabat
Secretari d'Acció Sindical


La Intersindic@l
SUBSCRIU-TE AL
BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA INTERSINDIC@L
Agenda



  ESPAI JOVE de la Intersindical-CSC · Carrer de Villarroel, 45, entresòl · 08011 Barcelona · Tel. 934813660